El meu carrer era curt quan jo vaig néixer,
però ara farà uns anys el van allargar,
mescla d’activitats mentre vaig créixer
i ara, segons quan, és un no parar.
El meu carrer ja bull de bon matí,
abans de les sis els més matiners,
i els lladrucs del gos que el fa de camí
indiquen que les set i vint ja és.
El meu carrer veu els que van a escola
i els retroba quan tornen a dinar;
la tarda es va consumint i aviat vola,
amb moviment fins l’hora de sopar.
El meu carrer té tres nous habitants,
han arribat al món en temps proper;
es descobreixen pels seus plors vibrants,
aliens al tràfec del seu carrer.
Manel Mateo