Sense obrir els ulls

El primer cop que em vas mirar, amb aquella força, amb aquella passió, amb aquella ràbia, tot el meu cos va trontollar. Milers de timbals van començar a tronar dins del meu pit i el cel es va obrir per engolir, just darrera teu, aquell majestuós edifici 7. Els seus 47 pisos es van desplomar rere la teva esquena nua, aixecant un màgic univers de pols blanca.

Vam córrer com adolescents, rient de tot, del món i de la vida, fugint d’aquell mar entròpic, mentre les urpes del sol de tarda s’enredaven entre els nostres cabells i jugaven a brillar més i més. I nosaltres jugàvem a brillar encara més.

I sense obrir els ulls, en un salt sobre la immensa bassa, els somnis ens portaven a Baviera. Vam travessar la ciutat, esverats, desbocats, apassionats, entre desenes de cerveseries que explotaven al nostre pas. I nosaltres somrèiem i cridàvem, bojos de passió, mentre la velocitat ens devorava.

De tornada a San Francisco, ens vam fer algunes selfies mentre la terra s’obria sota els nostres peus, un soroll etern i omnipotent ens va engolir, terra endins, fins el mateix centre de l’univers. I ens deixàvem caure, desenes de metres, sòl endins, entre milers de runes que brillaven al nostre voltant mentre ens acompanyaven en la caiguda.

En arribar al centre de la terra, al centre de l’univers, al centre de la foscor dels teus ulls, una llàgrima va brotar del teu rostre. I ens va salvar, sí. Ens va reflotar i vam començar a navegar. Sempre amunt, sempre endavant. I ens va començar a acompanyar molta gent a la travessia. Fins i tot ens vam disfressar d’època per riure tots plegats. Senyores grasses amb ombrel·les rococó, senyors estirats amb barrets i bigotis ridículs…

Em tornava boig veure com et reies de tot i de tothom, com et reies de nosaltres i de la vida. I entre riures i somriures, un preciós grapat de cabells es despenjava per damunt del teu front, fins arribar a acariciar-te el nas amb timidesa.

L’iceberg va fer la resta, partint la teva llàgrima per la meitat. Una llàgrima que va resultar ser molt més feble del que crèiem, i la vida es va enfonsar. Els violins van sonar per nosaltres fins el darrer moment. Jo et contemplava amb el cap inclinat mentre el cos sense vida d’una dona molt grossa surava darrere teu.

Teníem pressa per somriure, ànsies de devorar la vida, ganes d’incendiar el món.

I el món ens va incendiar.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *