M’acompanyeu a can Parets del Pla o a can Jordana?

Avui ens fa de memòria del temps en Ramon Jordana. Som al camí de ca l’Ànima, número 2, tal com diu l’escriptura, perquè, tot i que no ho sabem segur, sembla que abans hi havia hagut números a les cases. Ens trobem davant una casa que no sembla gaire antiga, però que en els seus inicis, juntament amb la de ca l’Ànima, ca l’Engràcia i can Lloreda havien estat de les més antigues d’aquí. De veïns més nous tenen can Bassó, ca la Mercè i can Viñas.

Els noms de la casa, can Jordana, ve del cognom de la família i can Parets del Pla, segurament perquè la família Jordana va ser molts anys (quatre generacions) masovers de can Parets. El pare del Ramon, Josep Jordana Lleonart, era conegut com el Pepet de can Parets i per distingir aquesta casa de la de can Parets, potser, can Parets del Pla. No ho sabem del cert.  Aquesta casa la va comprar el pare del Ramon, just acabada la guerra, als familiars de Pere Garriga, antic propietari, mort per una bomba de mà i sense fills. Els terrenys del voltant ja eren propietat de can Parets del Pla.

Sabíeu, però, que Llerona havia tingut dos barbers i que un vivia justament en aquesta casa? Era el barber Sebastià Verdaguer, el barber del pla de Llerona. L’altre barber era al carrer, l’Oliver. Diu el Ramon que ja era arrendatari quan el pare va comprar la casa i que era el seu barber. Quan llaurava els camps d’aquí el costat diu que li deia: —Sebastià, que estàs en vaga? I si no tenia feina, ja venia cap aquí. Diu que més endavant va marxar a Granollers i va anar al barber del carrer, l’Oliver, que va plegar més tard.

Quan va marxar el barber, el pare del Ramon va reparar la casa. Abans havia tingut un porxo al davant de l’entrada. Tenia un cobert per als porcs i una pallissa. Segurament havien tingut un matxo. El camí era igual que ara, però sense asfaltar i sense llums, tot i que la casa sempre havia tingut llum.

En Josep Jordana va conèixer la Concepció Pañac Lluch de Santa Eulàlia de Ronçana i en casar-se van anar a viure de masovers a can Parets. Van tenir dos fills, el germà del Ramon, que malauradament ens va deixar, i el petit, en Ramon. Sempre han fet de pagès. En Ramon em diu que —la vida a pagès és tot i res i anar fent, sempre treballant. Ell va néixer a can Parets, com el seu germà, i recorda el pare, que es llevava sempre a les sis per anar a munyir les vaques (abans es feia tot a mà). La llet diu que la venia a recollir el camió de la llet i que fins i tot n’havien portat amb el tren cap a Barcelona. Baixaven fins a can Carlí (al carrer), que era una de les primeres cases de Llerona que com ells van tenir vaques i la baixaven fins a l’estació de les Franqueses. Després, anaven a esmorzar i cap al camp. Al camp, em diu, pots fer el que vulguis: sembrar, segar, fer patates, fer verd per a les vaques… Sempre anaven a dinar a casa. La Concepció, la mare, era bona cuinera i no és que ho digui el seu fill, sinó que la mare havia estat de les principals del local La Sala de Santa Eulàlia, on venien carn, vi i feien menjar. En sabia, de guisar, em diu en Ramon. Després, sant tornem-hi, cap als camps! També tenien porcs, gallines…

Quan recorda el pare, diu que un dels “vicis” que tenia el diumenge era agafar els trapaus o el que és el mateix, marxar,  i anar a caminar per mirar els camps. Així ja sabia com els tenia per al dia següent. Si no, agafava el cotxe i anava a veure l’àvia del Ramon, a fer-li companyia.

En Ramon va anar a estudi amb el mestre Parera de ca l’Ànima fins que va anar a doctrina, als 8 anys. Passava per una passera de la riera des de can Parets i si plovia massa, no  hi anava. Eren altres temps!

Bé recorda rierades fins a ca la Padra o can Groc, tot negat!

Després va anar a les Franqueses, a la secció “de niños”. Més endavant, s’hi van afegir els de ca l’Esteve, de can Bou, de can Oliver… Hi anaven en bici per la carretera, que la recorda com ara, però sense gairebé trànsit. Diu que pel cantó de can Lari hi havia ametllers i al pas de la Creu, dos plataners grossos.

La mare aprofitava moltes vegades per donar-li la llista i fer-lo anar a comprar a can Pep i, si no, a la “tenda nova”, nom que rebia la botiga de can Pep del carrer, avui ja desapareguda, però viva en la memòria de molta gent.

Un cop acabat l’estudi, sempre ha treballat de pagès.

El pont de la via del camí de can Baldich era al principi tan estret com el de can Morera, perquè tots els ponts eren iguals. El de can Baldich es va canviar per un de ferro perquè es va demanar des de La Milanesa, ja que els camions hi passaven justos, tot i que, abans, hi havia hagut pas per La Casilla, on hi havia el guarda que posava les barreres. També hi havia hagut pas pel Pas de la Creu, amb sortida per can Minguet, on passaven carros perquè hi havia fondo.

A can Parets del Pla, com a la resta del veïnat, la terra es rega amb l’aigua que baixa de la riera pel rec del molí de Can Bou. Cadascú té les seves hores de rec. Trastellador, fibla i endavant.

Quan li pregunto pel primer tractor que va tenir, diu que el va tenir amb 24 anys, un Ebro, que encara té i que no el vol vendre per l’estima que li té. N’ha tingut d’altres, però el primer és el primer.

En Ramon, amb la seva gorra i la mirada d’estimació de la terra, em diu que li agrada “a pagès” i que segurament en un pis, tot i que potser hi tindria més comoditats, no s’hi trobaria bé, perquè són dels “qui hem viscut a l’aire lliure”.

Marxo mirant la casa, mirant aquestes parets que segurament en guarden unes altres al darrere de molts anys. Marxo mirant el rec que fa que tot el veïnat pugui regar les hores convingudes des del molí de Can Bou, marxo mirant la terra, aquesta terra del Pla dels qui han viscut a l’aire lliure i agraeixo en Ramon, que avui ens ha fet de memòria del temps de la seva família i d’aquesta casa. Per molts anys!

Montserrat Pocurull Roca 

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *