Si reculem en el temps, hem d’anar cap a l’any 1916, quan l’avi del Pere Garriga, que venia de Samalús, va comprar can Tinet per 300 duros o l’equivalent avui a uns 9 euros –costa de creure, eh! – i van venir a viure aquí. En Pere no sap l’origen del nom de la casa. Diu que l’únic que sap és que hi ha, o hi havia, un can Tinet a Palou, però que ni els coneix ni són família.

Ell ja no va conèixer els avis, perquè van morir joves. El pare, Josep Garriga Espinasa, sí que va néixer aquí i es va casar amb Carme Taulats Cors, de can Pau Trias, avui Trias Xic, i van tenir dos fills, l’hereu, en Pere, que ens rep avui i que ens fa de memòria dels pares –la mare també ens hi ajuda–, i la Pilar, la germana, que gairebé és veïna, perquè quan es va casar va anar a viure a la Boga, una casa una mica més amunt.

De la casa de pagès inicial a can Tinet d’avui hi ha una gran diferència i de ben segur que els avis no reconeixerien la casa que van comprar. D’unes 12 vaques, unes 6 truges, unes 200 gallines i camps de conreu i horta, han passat a unes 160 truges, 600 porcs d’engreix grossos i 500 porcs de preengreix. Com s’arriba a fer tot això?

Hem de tornar a recular en el temps. En Pere acaba comerç mercantil, als quinze anys es queda a la casa i comença a fer ampliacions amb crèdits i ajuts agrícoles a fons perdut, que es donaven a joves agricultors. Can Tinet habitatge es desplaça a una casa nova i la casa vella es conserva en forma de magatzem. S’amplia la granja i els pous fets per l’avi, perquè si hi havia d’haver més bestiar, hi havia d’haver més aigua.

Sabíeu que en Pere Garriga és un expert a l’hora de trobar aigua? Diu que potser és un do natural, però no l’ha errat mai. Tot va començar amb la seva tieta de can Lloreda. Ella sabia buscar aigua i s’ajudava d’una clau de pany d’aquelles tan grosses. Ell de petit s’hi va fixar molt bé i quan va ser una mica més gran va fer el mateix que la tieta, però fent servir un rellotge amb cadena i monedes de coure. El rellotge serveix per saber on hi ha aigua, segons si es mou més o menys en una zona, i les monedes indiquen la profunditat de l’aigua. Ens confessa que li agrada més fer servir un cordill i un roc, que ha de ser de pedra de riera, perquè si és pedra tosca no funciona. No només ha trobat així tres vetes d’aigua a casa seva, sinó que ha trobat l’aigua de pous a can Pau Trias, a can Roqueries, i fora d’aquí i tot… Ara diu que ja ho ha deixat, però que mai ha fallat. Sí que deu ser un do natural!

I com que ja tenia el do natural de trobar aigua, en Pere va fer ell mateix els pous, així com bona part de l’obra de la granja. També van construir una bassa plastificada, que els permetia emmagatzemar aigua a l’hivern i així poder convertir trossos de secà en regadiu, i van començar a produir patates, tot i que actualment no en fan, perquè els preus no arriben a donar beneficis. I això que parlem més o menys d’una hectàrea de patateres, que costa poc de dir, però que en quilos es converteix en unes 100 tones de patates. Us les imagineu?

Can Tinet inicialment era petit, de poc terreny, però sort n’han tingut de poder comprar terres veïnes i aconseguir cessió de terrenys i així han pogut ampliar la mitja hectàrea inicial a més o menys dues hectàrees actuals.

Jo de patateres avui no n’he vist, però tot arribant a la finca he vist tantes mongeteres! “Sí, són del Pere petit”, em diu en Pere gran, el pare. El fill, tot i que treballa fora de la granja, és qui porta la mongeta del ganxet, amb denominació d’origen i que trobareu al Sindicat de les Franqueses. Parlem de més o menys dues quarteres, és a dir, d’uns 1.400 quilos de mongetes, que segons em diu en Pere es cullen a mà, es venten a mà i es trien a mà. Us imagineu 1.400 quilos de mongetes damunt la taula per triar? Ell diu que ho fan «a estonetes».

Amb el fill van fer societat, Can Tinet Agro, S.c.p. Van ser una de les primeres granges que es van legalitzar a les Franqueses. I és que tot ha canviat tant! En Pere m’explica que fins i tot el sistema de venda és ben diferent avui dia. En vida dels pares i ell mateix, em diu que per vendre els productes de la granja anaven al Rengle de Granollers, és a dir, al carrer de Corró els dijous, dia de mercat. Avui el fill ven les mongetes del ganxet per Internet. És el progrés!

Quan li pregunto com va conèixer la seva dona, no us ho creureu pas: enganxant cartells a les primeres eleccions que hi va haver. No és que es dediquessin a la política directament, però l’Anna penjava cartells dels independents a Bellavista i en Pere en penjava dels independents pagesos, i coses de cartells…

L’Anna Alegre Estivill de Bellavista va anar a viure a can Tinet Nou, al costat de can Tinet i l’Anna i en Pere tenen un fill, a qui anomenen el Pere Petit, per no confondre’l amb el pare.

La feina de la granja és molt esclava, perquè no respecta ni caps de setmana ni festius. Quan el fill d’en Pere va marxar a treballar a fora, en Pere no podia fer-ho tot sol i va traspassar la granja. Sí que continua portant les terres i els sembrats, així com la gestió de la granja traspassada amb cinc granges més. És la manera de continuar el negoci.

En una granja de truges i porcs d’engreix és molt important avançar amb les últimes tecnologies. Can Tinet va ser una de les granges que va començar a fer la inseminació artificial a la propietat mateix. Més endavant, van ser els promotors de formar el Centre d’Inseminació de les Franqueses, quan es van associar amb cinc o sis propietaris d’altres granges de porcs. Avui són 14 les persones que formen part d’aquest Centre, que trobareu just al costat del Sindicat de les Franqueses.

Amb tant bestiar, és fàcil trobar alguna anècdota per explicar. La més fàcil, és que algun dia, algun porc o alguna truja “marxi d’excursió”. I això és el que va passar ara fa més o menys quaranta anys pels camps d’abans, avui carretera de Ribes, tot i que van aconseguir tornar-los a la cort, cosa bastant difícil avui dia.

I és que no cal anar tan lluny per recordar la Fàbrica, uns plataners molt i molt grossos i camps i camps… I tot i que no hem dit l’edat d’en Pere, 57 anys molt ben posats, com canvia el paisatge en poc temps! “Era tot molt tranquil”, ens diu ell.

Tot i que jo ho trobo molt tranquil ara, perquè no hi veig veïns a tocar, a part de can Misses, suposo que és fàcil per a ells tenir a la ment camins de carro sense asfaltar i la carretera de Ribes convertida en camí de pols, però a nosaltres això ja ens queda més lluny o esborrat.

Sigui com sigui, gràcies per fer-nos de memòria del temps de can Tinet, una casa que gairebé arriba al centenari i que, si els avis la poguessin veure avui, es traurien el barret.

Montserrat Pocurull

Els ratpenats, en català també anomenats ratapinyades, són els únics mamífers que poden volar. Per a fer-ho, han hagut d’adaptar-se a aquest medi mitjançant algunes transformacions en el seu cos que els converteixen en uns animals amb un aspecte peculiar i amb unes habilitats força sorprenents, com ara el fet que dormen de cap per avall o bé que s’orienten sense problemes en la foscor.

Degut al seu aspecte físic i al fet que es refugien en profunditats de la terra, els rat-penats han estat des de temps antics vistos com un símbol representatiu de mals auguris, missatgers del diable i altres connotacions negatives.

Tenen els dits de les extremitats anteriors extraordinàriament llargs i units per una membrana dèrmica. La cua i les potes estan unides de la mateixa manera. Tenen les orelles grosses i a dins d’aquestes una segona orella més petita (anomenada tragus), relacionada amb el sistema d’ecolocalització que utilitzen per a orientar-se.

Existeixen unes 900 expècies de ratpenats en el món. A Catalunya, així com a la resta d’Europa, només hi ha representades tres de les 17 famílies existents: els rinolòfids (o ratpenats de ferradura), els verspertiliònids (o ratpenats típics) i els molòssids (o ratpenats cua-llargs). Aquestes famílies estan formades per ratpenats que són insectívors i que tenen una mida mitjana o petita.

Un dels aspectes que més sorprenen dels ratpenats és la seva capacitat per a orientar-se mitjançant sons que ells mateixos emeten. Aquest fenomen s’anomena ecolocalització. Així doncs, els ratpenats emeten sons, els quals reboten en els obstacles o en les preses que volen capturar. Quan l’eco del so emès retorna, els ratpenats són capaços de capturar-lo amb les seves orelles i calcular la distància a la qual es troba l’objecte (així no xoquen amb ell o bé capturen la presa). Per tant, podríem dir que els ratpenats “hi veuen per les orelles”!

La majoria d’espècies de ratpenats emeten sons que són totalment inaudibles per als éssers humans, perquè tenen una freqüència molt alta (ultrasons). Però alguns, sobretot els de gran tamany, emeten sons per sota el nostre llindar d’audició i aleshores sí que podem sentir els seus crits.

Per altra banda, i contràriament al que diuen moltes creences populars, els ratpenats no són cecs, sinó que tenen uns ulls bastant petits que els permeten veure quan hi ha llum suficient; d’aquesta manera, poden percebre el món en blanc i negre.

Durant l’hivern, els ratpenats entren en una mena de letargia, però a la primavera, les femelles busquen refugis càlids per a formar-hi colònies de cria a fi de mantenir calents els recent nascuts i així asegurar la seva supervivència. Els mascles sovint no les acompanyen durant l’estiu i marxen a llocs més frescos. Normalment, les femelles pareixen un o dos ratpenats, els quals s’aferren al pèl de la panxa de la mare durant els primers dies de vida, volant arreu amb ella. Quan les cries són més grans, les mares surten a cercar aliment mentre els petits s’apinyen a les coves formant masses atapeïdes per tal de mantenir-se més calents.

De les 28 espècies de ratpenats que hi ha a Catalunya, totes excepte la rata-pinyada pipistrel.la comuna, estan protegides a nivell europeu, estatal i autonòmic. Moltes són vulnerables, rares o en perill d’extinció i totes estan considerades “estrictament protegides” per la directiva HABITAT, normativa d’abast europeu que especifica 11 espècies que han de ser objecte de mesures especials de conservació.

En números anteriors us hem estat donant informació sobre la incineradora que el grup Tamayo vol instal·lar a la Garriga i perquè la Plataforma Antiincineradora del Congost diu que no.

Els nostres arguments són sòlits i hem demostrat el perquè no. Tant és així que a Berga, la mateixa empresa volia instal·lar-hi una planta igual a la de la Garriga, amb condicions molt similars. Doncs bé, davant els informes que es varen presentar a l’ajuntament, cedits per nosaltres, varen bastar 2 mesos per dir “no”.

En el darrer ple, tots els grups polítics de les Franqueses es varen manifestar contraris a aquesta incineradora. Així mateix, en el pregó de la festa major de Corró d’Avall, el Dr. Ramon Velayos va dir “En aquests moments es debat a la Garriga, a un cop de pedra d’aquí, la construcció d’una incineradora de residus, una planta de biomassa que segons molts experts generaria una quantitat de tòxics que podria provocar problemes de salut a la gent de Corró d’Avall. La resposta de Corró d’Avall i de les Franqueses només pot ser una “No a la incineradora tan a prop de les nostres cases”. Cal que les forces socials de Corró d’Avall – associacions de veïns, plataformes de veïns, revista Garbuix, premsa, televisió local, associacions culturals i de lleure, el món sanitari…- estiguin alerta a aquest i altres temes de salut, perquè està en joc part del futur de la salut del nostre poble, i han de ser elles qui vetllin i participin en el seu disseny”

Jo em pregunto, què hi ha darrera de l’actitud de l’equip de govern de la Garriga. Crec, com ja vaig dir, que hi ha molta irresponsabilitat política i que no tenen arguments per defensar la planta. No contesten a les al·legacions presentades, únicament parlen de les contraprestacions econòmiques que Tamayo farà al poble, a canvi de la salut de moltes persones; i la salut no pot ser moneda de canvi!

Doncs bé, agafem el testimoni del Dr. Velayos i, com bé diu, siguem la societat civil qui es mobilitzi davant de tanta irresponsabilitat política. Us demano que doneu suport a la Plataforma. Ara us toca a vosaltres.

Glòria Lloreda

Membre Plataforma Antiincineradora del Congost

L’altre dia caminava pel carrer i semblava que fes eslàlom. I no perquè fes fred o estigués glaçat, no. Havia d’esquivar les “deixalles orgàniques” que molts dels amics dels animals que hi ha en aquest poble deixen al seu pas. O al pas de les seves mascotes. Sembla mentida que a dia d’avui encara hi hagi gent que no reculli les cacones dels seus gossets. I no només això, sinó que n’hi ha que fins i tot permeten que entrin en els jardins particulars que hi ha a les entrades de les cases a fer les seves cosetes, com si allà no hi fes nosa. Doncs sí, senyors i senyores amics dels animals domèstics, la merda és merda tant al carrer com a un jardí, públic o privat. Si volen tenir un animal, siguin responsables i cívics i recullin els seus excrements. O potser els agradaria trobar-se una tifa a la porta de casa seva?

Anna López

El número que teniu a les mans enceta el 21è any de la història d’aquesta revista. Després de dues dècades, la revista que va néixer per divulgar l’aleshores minsa activitat de Corró d’Avall, s’ha consolidat com a vehicle de difusió i opinió a les Franqueses del Vallès.

Per celebrar l’efemèride, aquesta edició té un tiratge excepcional que permetrà fer arribar el Garbuix 82 a totes les llars del municipi. Pels que encara no la conegueu, Garbuix és una revista que s’edita, sense ànim de lucre, des de l’Associació Cívica i Cultural de Corró d’Avall. Té un caràcter independent i divulga l’actualitat i l’opinió de tot el municipi a través de les seves pàgines i el seu web. Quatre vegades l’any publica notícies, entrevistes, opinió i altres articles que tenen relació d’alguna manera amb el nostre municipi.

Des de l’equip de redacció de la revista volem agrair, d’una manera especial, totes les persones que en un o altre moment han format part de Garbuix i sobretot als fundadors que, l’any 1989, van donar l’empenta necessària per engegar aquest projecte. Igualment, donem les gràcies a les desenes de col·laboradors que han participat escrivint els seus articles, als centenars d’entrevistats que han fet sentir la seva veu a les nostres pàgines i als anunciants que ens han permès existir durant més de dues dècades. I, especialment, la revista vol donar les gràcies als seus lectors pel seu interès i la seva constància. A tots, PER MOLTS ANYS!

Diuen que els cicles existeixen. Existeixen per als equips esportius, però també existeixen per a les entitats, per als partits polítics i per a moltes altres agrupacions. Quan hom es fa el càrrec d’una organització ha de fer-ho amb coherència, valentia i il·lusió. Ha de saber capejar els esdeveniments adversos i ha de perseverar. Ho ha de fer fins a un punt que moltes vegades (potser massa vegades) ens situa prop dels nostres límits. Quan aquest punt és a prop o ja s’ha traspassat cal saber donar el relleu.

El que dóna el relleu pot pensar que encara podria haver seguit una mica més en la cursa, que potser s’equivoca. Però altres vegades, cedir el relleu esdevé una necessitat per tal que vingui algú amb energies renovades i capaç de seguir endavant amb força.

A l’Associació Cívica i Cultural de Corró d’Avall hi ha hagut un relleu. Un relleu que han pres una colla de gent amb valentia i ganes de tirar endavant la tasca de l’ACC i amb l’objectiu de fer de Corró d’Avall un poble millor i socialment més actiu. És un relleu que val la pena prendre per donar una embranzida a aquest projecte que va començar fa poc més de 20 anys. Uns anys durant els quals massa poca gent ha fet molta feina i que han donat molt bons fruits. Algun dia algú haurà de reconèixer la tasca que s’ha fet durant aquests anys des de l’ACC.

De la mateixa manera avui s’ha de reconèixer i valorar la tasca que s’ha encomanat la nova junta de l’ACC. Ja només per això es mereixen un crit d’ànim de part de tots. Ara, tots ells són els que tenen el relleu.